2. EL CELOBERT IDEAL. CASOS EXEMPLARS
En aquest apartat analitzo dues obres de Gaudí, una de Rafael Serra i la normativa actual per extreure els principis per un bon funcionament del celobert i les possibles tècniques de millora d’aquests.
2.1 El celobert a l’eixample:
2.1.1 Casa Batlló. Gaudí
La casa Batlló va ser projectada per Antoni Gaudí entre el 1904 i el 1906, ubicada al número 43 de Passeig de Gràcia. No es va construir des de cero sinó que va ser una reforma de la façana, distribució d’envans interiors i una ampliació del celobert de l’edifici construït el 1875. Les obres per l’ampliació del celobert central són mínimes, s’ajunten els dos celoberts existents per crear l’actual, més gran.
En aquest apartat només analitzarem l’espai dels celobert de l’edifici que conté l’escala de veïns. Aquest espai es converteix per la seva col·lectivitat en l’espai principal de l’edifici. La casa Batlló és un cas exemplar perquè es tracta d’un celobert que funciona molt bé climàticament en una tipologia constructiva clàssica dins de l’Eixample de Barcelona. Les estratègies que fa servir Gaudí en aquest habitatge poden ser traslladades a la rehabilitació d’habitatges tipològics en l’Eixample barcelonina.
fig. 3 Planta i secció celobert casa Batlló
El celobert aprofita que l’aire calent ascendeix i el substitueix per aire més fred, gràcies a l’efecte xemeneia. I per l’efecte Venturi arrossega l’aire interior dels pisos, produint una ventilació i un refrescament notable en el interior dels habitatges.
Gaudí pren tres decisions per millorar l’efecte de condicionament ambiental de l’aire d’aquest celobert. La primera, construir tres espitlleres proveïdes d’un porticó sota les finestres del celobert, de manera que per elles se succiona l’aire de l’habitatge quan es produeix el corrent ascendent en l’interior del pati de llums, per efecte Venturi. La segona va ser, tancar per la part superior el celobert amb una claraboia vidriada. Per tant, a l’hivern s’escalfa l’aire del pati per l’efecte hivernacle, i a l’estiu obrint els vidres de la part inferior de la claraboia facilita l’efecte xemeneia ja que escalfa l’aire de la part superior del celobert, forçant així la seva circulació. La tercera consisteix en comunicar el celobert amb la planta baixa, per tal que hi hagi una entrada d’aire que ajudi a l’efecte xemeneia. A més, al col·locar el sistema de circulacions verticals de l’edifici en aquest espai, el vestíbul flueix d’una manera natural cap a l’escala que està il·luminada per la claraboia.
Pel que fa a la il·luminació, Gaudí tracta la superfície de les parets per igualar la quantitat de llum de tot el celobert. Per aconseguir-ho fa servir 4 estratègies diferents. La primera, té a veure amb el tractament cromàtic de les parets, en la part superior el color de les rajoles és d’un blau fosc que es va degradant fins al blanc de la part inferior, passant per un blau cobalt, blau marí i blau celeste. La segona estratègia té a veure amb l’acabat d’aquestes rajoles, que són rajoles vidriades (rajoles de València), per augmentar la reflexió de la llum fent-la més especular i no tan difusa. La tercera estratègia és la col·locació d’una sèrie de rajoles ondulades per canviar l’angle de reflexió de la llum. I l’última estratègia és el canvi de mida de les finestres. En la part superior del celobert com que reben més llum les finestres són més petites, en canvi en la part inferior les finestres són més grans per poder rebre la mateixa quantitat de llum.
fig. 4 Imatge celobert casa Batlló
Una altre estratègia que Gaudí implementa per millorar la il·luminació i la ventilació del celobert és la connexió amb el vestíbul. Per facilitar aquesta relació treu el mur de càrrega i el substitueix per una sèrie d’arcs amb portes enreixades, a través de les quals penetra la llum a les cotxeres i al vestíbul, per on es conduïda dins a l’escala de veïns, i sobretot fins a la doble porta que permet entrar a la planta noble. Aquesta doble porta està composta per una primera reixa metàl·lica i una segona porta de fusta vidriada: dos tipus de porta que faciliten el trànsit de la llum.
Cal puntualitzar que les finestres no donen a peces de serveis, com banys i cuines perquè solen generar sorolls incompatibles amb les peces principals. Gaudí fa que les espitlleres donin al corredor de distribució de cada planta, d’aquesta manera la renovació de l’aire de tot l’habitatge es produeix amb més facilitat.
A part de les qüestions que hem esmentat anteriorment, el celobert transcendeix la seva funcionalitat. Aquest forma part d’un recorregut arquitectònic que va des del carrer passant pel vestíbul fins el celobert que seguint la llum et condueix fins a la coberta. Un altre recorregut lumínic que hi ha en l’edifici és el de l’interior de l’habitatge: des de la llum de les estances principals circules fins el corredor que volta el celobert i arribes a la façana del pati interior. Així doncs, podem concloure que la peça central de l’edifici és el celobert.
2.2.2 La casa Milà. Gaudí
La casa Milà va ser construïda entre el 1906 i el 1912 i projectada per Antoni Gaudí. En aquest edifici veiem una evolució pel que fa el celobert respecte l’obra esmentada anteriorment. En aquest cas Gaudí surt de la tipologia clàssica d’edifici d’habitatge de l’Eixample, però les estratègies que fa servir per aclimatar els patis es poden traslladar a una tipologia tradicional. També ens permet veure un exemple de construcció en profunditat on la llum i la ventilació no són un problema.
La casa Milà gira a l’entorn de dos grans patis: un de forma circular i l’altre de forma el·líptica, que es troben centrats en planta, fugint dels patis tipològics de mitgera. Així desapareixen els tradicionals patis de mitgera de les cases de l’eixample i se substitueixen per altres de dimensions més petites per als serveis i les escales, que queden relegades a una mera funció de servei ja que l’accés als habitatges es produeix a través dels ascensors situats al costat del portal.
fig. 5 Planta casa Milà
audí connecta el vestíbul amb els patis interiors de tal manera que no es tracta d'un espai tancat i fosc, sinó obert i diàfan. Els patis interiors guanyen importància perquè passen a ser espais de circulació, que condueixen exteriorment a la planta principal i a la semisoterrània. Els patis de llums, estructuralment, són una peça clau, ja que sostenen les càrregues de les façanes interiors.
Pel que fa a les estratègies d’il·luminació i ventilació d’aquests patis, la més remarcable és la continuïtat dels patis en totes les plantes fins a les semisoterrànies. Conseqüentment permet ventilar i il·luminar el soterrani a partir d’unes finestres col·locades en la planta baixa.
fig. 6 Imatge actual celobert casa Milà
Respecte a la il·luminació dels patis, les parets estan pintades amb un color clar. La bona proporció del pati fa que no sigui necessari un acabat reflectant a la superfície de les parets perquè la llum ja arriba fins a la planta baixa. La col·locació del pati el·líptic està orientat amb l’eix llarg a sud per poder rebre una major radiació solar. Alhora, les obertures de l’últim pis posseeixen una protecció solar mòbil. Per altra banda, pel que fa a les obertures que donen aquests patis, la seva mesura varia segons la posició per poder captar més llum natural (com ja hem vist en el cas de la casa Batlló, on les obertures es van engrandint a mesura que són més a prop de la part baixa del pati). Per il·luminar els espais d’entrada, és a dir els vestíbuls units als patis, les portes són de ferro forjat i vidre que deixa passar la llum. Aquest espai d’entrada forma part d’un recorregut arquitectònic fins a la coberta passant pel pati, d’una manera semblant al sistema ja utilitzat en la casa Batlló. Però en aquest cas la monumentalitat de la coberta i el recorregut pel pati pren més importància, per la grandesa de l’espai i les visuals des de l’exterior.
La distribució de l’habitatge està projectada perquè la circulació es faci entorn dels patis i les úniques estances que hi donin siguin les del servei i les escales. Que els espais de circulació estiguin en contacte amb el pati permet una millor ventilació de l’habitatge i alhora dignifica aquests espais, que solen ser foscos i estrets.
La ventilació d’aquests grans celoberts no és un problema, perquè la seva bona proporció permet emmagatzemar molt aire, que es renova gracies a l’entrada d’aire per planta baixa que força la seva circulació. A més, aquests celoberts no estan coberts, només hi ha una coberta en la zona de l’escala exterior. Això fa que s’ofereixi aixopluc i la renovació es fa més fàcilment.
El bon funcionament d’aquests patis és gràcies a la seva proporció que supera els mínims de la normativa actual (inexistent en aquella època).
2.2 Conductes de sol
Els conductes de sol o també anomenats conductes de llum són uns conductes que transporten la llum fins a l’interior de l’edifici. A continuació, analitzarem el seu funcionament perquè ens ajudarà a entendre el comportament del celobert; ja que es podria afirmar que un celobert és un conducte de sol a una escala molt més gran.
Els conductes de sol són uns conductes amb un recobriment interior especular que capta la llum natural a la part superior de l’edifici, i mitjançant reflexions interiors, la condueixen a les zones internes de l’edifici on no hi hagi possibilitat d’il·luminació directe. Els conductes de sol estan composats de tres parts: el capçal, el conducte, i el difusor. El capçal és la part més important i més sofisticada perquè és la peça que capta el màxim de radiació directa. El capçal es podria comparar amb la cúpula que cobreix un celobert. El conducte és l’element del transport de la llum, i el difusor és l’element de connexió amb l’espai interior que seria l’equivalent a les finestres en un celobert.
Els conductes de llum, tot i que principalment estan projectats com a elements de conducció de la llum també es poden fer servir com a elements d’extracció i renovació d’aire a partir d’un correcte disseny del cap, igual que en un celobert.
2.2.1. Club Esportiu Hispano Francès, R. Serra.
El Club Esportiu Hispano Francès, projectat per Rafael Serra al 1968, consta d’uns conductes de llum per transportar la llum de la coberta fins als vestuaris.
La part del capçal està orientada a sud i dissenyada perquè pugui captar la radiació solar durant tot l’any, hivern i estiu. A l’interior del capçal els miralls estan col·locats de tal manera que minimitzin al màxim el nombre de reflexions necessàries per transportar la llum fins al vestuari, i així optimitzar el rendiment del sistema. La part del capçal, al estar en contacte amb l’exterior, s’escalfa i ajuda a l’extracció de l’aire interior per mitja de l’efecte xemeneia.
fig. 7 Imatge interior vestuari
El conducte interior està revestit per un material totalment especular perquè per mitjà de les reflexions la llum arribi als vestuaris. La mida del conducte es d’uns 35 cm de costat. Funciona com un doble tub per on circula l’aire.
El difusor és una finestra zenital de vidre translúcid que deixa entrar la llum a l’interior, i una reixeta al seu entorn per on es fa l’extracció de l’aire. A causa que el conducte i el capçal no està recobert d’una làmina continua sinó que són petites peces de vidre especulars una al costat de l’altre, s’ aconsegueix un efecte lumínic a l’interior molt interessant. Això demostra les possibilitats i variacions que ofereix aquest sistema segons el disseny del capçal i el material de revestiment interior del conducte.
2.3 Normativa
Finalment és interessant tenir una referència de proporció correcta dels celoberts per poder analitzar els celoberts existents. Per fer-ho, ens referim a les proporcions mínimes que marca la norma per a la nova construcció
2.3.1 Segons Decret d’Habitabilitat de la Generalitat de Catalunya
“2.5.1 Patis de ventilació
Els patis en planta permetran la inscripció d’un cercle de 3 m de diàmetre quan ventilin habitacions, i de 2,5 m de diàmetre quan ventilin cuines, banys o escales, i les superfícies mínimes seran, respectivament, de 9 m² i de 6 m², les quals hauran d’augmentar-se, respectivament, en 1,80 m² i 0,90 m² per cada planta que s’afegeixi a les 3 plantes d’altura del pati. S’admetrà la inscripció d’un cercle de 1,80 m de diàmetre per ventilar i il·luminar caixes d’escala i cambres higièniques fins un màxim de 3 plantes d’altura, diàmetre que s’augmentarà en 0,10 m per cada planta que s’afegeixi.
Els patis superiors a dues plantes d’altura hauran de disposar d’una presa d’aire des de l’exterior, situada entre la seva part inferior i el primer forjat immediatament superior, d’una superfície mínima d’1/100 part de la superfície del pati.
Les condicions anterior tindran caràcter de mínims, sens perjudici que ordenances, normes urbanístiques o normes de seguretat en cas d’incendi n’estableixin de més exigents amb caràcter obligatori
Els patis, si són coberts per una claraboia, han de tenir una sortida d’aire en el coronament amb una superfície no inferior al 2/3 de la seva superfície en planta.
2.5.2 Els patis de ventilació o relacionats amb l’ús de l’habitatge no es podran utilitzar per a la ventilació directa d’aparcaments col·lectius ni locals amb activitats industrials o sorolloses, llevat que aquesta es faci a través de conductes fins a la coberta o el final de la coberta estigui per damunt de la part més alta de l’edifici, les superfícies dels quals no computaran als efectes de superfície mínima de pati encara que no s’instal·lin els conductes. Els conductes s’hauran de protegir per evitar que es produeixi cap mena de fuita o de mala olor que pugui afectar el pati de ventilació.”
2.3.2 Segons CTE DB HS 3 - Qualitat d’aire interior
“En absència de norma urbanística que reguli les seves dimensions, en espais exteriors i patis que comuniquin directament amb locals mitjançant obertures d’admissió, obertures mixtes o boques d’admissió han de permetre que a la seva planta pugui inscriure’s un cercle el diàmetre del qual sigui igual a un terç de l’altura del tancament més baix dels que el delimiten i no menor de 3 m.”
