1. EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL CELOBERT A L’EIXAMPLE
Per posar en context la tipologia d’edificació que crea celoberts en els habitatges de l’Eixample de Barcelona, fem un petit repàs històric.
La construcció de l’Eixample BarcelonÃ.
L’Eixample de Barcelona es va crear per la necessitat d’expandir la ciutat fora de les muralles que es van enderrocar entre el 1854 i el 1856. Al 1859 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs de projectes urbanÃstics per expandir la ciutat, el projecte guanyador va ser el de l’arquitecte Rovira i Trias. Finalment el Govern Central va imposar el planejament fet per l’enginyer Ildefons Cerdà , que va ser rebutjat per els habitants de Barcelona perquè suposava una mesura centralista del Govern de Madrid i perquè creien que desaprofitava molt espai, que destinava a zones verdes. L’Eixample es va construir en els anys de la industrialització de Catalunya, a la darreria del segle XIX i al començament del XX.
El pla CerdÃ
El pla urbanÃstic de Cerdà volia dissenyar una ciutat igualità ria, on no es diferenciessin uns barris dels altres per les condicions de vida imposades. Preveia oferir els mateixos serveis a tothom. El pla de Cerdà es basava en una gran xarxa de carrers perpendiculars i travessers, tots ells uniformes, excepte dues vies esbiaixades superposades (la Diagonal i la Meridiana) i la Gran Via de les Corts Catalanes. El punt on es trobaven aquests eixos era el centre de comunicacions de l’Eixample. Cerdà va preveure el repartiment uniforme de zones de serveis, com ara mercats, centres socials i esglésies, a més de grans parcs.
Les illes de 113 metres entre eixos no eren quadrades, a les cantonades es tallaven els angles en forma de xamfrà per facilitar el transport i la visibilitat. A l’interior de cada illa només es permetia construir en un o dos costats, i la resta de l’espai es deixava per al jardà dels veïns. Les cases no havien de tenir més de tres pisos d’alçada (16 m), i tampoc no havien de ser gaire profundes. Cerdà ho va concebre aixà perquè considerava que la salut dels ciutadans depenia de si vivien en unes cases ben il·luminades per on circulés l’aire net dels jardins.
El celobert a l’Eixample
En contradicció amb el què havia projectat Cerdà , per a l’optimització de l’espai edificat, es van construir les illes de l’Eixample ocupant tot el perÃmetre i deixant buit el pati interior d’illa. Aquesta tipologia permet construir edificis de molta profunditat que obliguen a col·locar petits patis (celoberts) d’il·luminació i/o de ventilació.
fig 1, Tipologies Eixample
Tipològicament, els primers edificis que es construeixen a l’Eixample tenien una façana composta per dues crugies de 6m, intercalades per una de 3 metres on es col·loca el pati interior. La profunditat dels habitatges era molt variable. Si la seva profunditat era major s’afegia una altre lÃnia de patis.
Amb el temps i els canvis de necessitats els edificis es van fer més amples. Grà cies a l’ús de jà sseres podien construir crugies més grans de 6 metres. L’eixamplament en façana va causar la col·locació de més patis de llums, que s’ubicaven un a cada mitgera i un a la zona central, aixà passant de 1 pati a 3.
Durant els primers anys de la construcció de l’Eixample, els habitatges eren de 2 per replà . Eren habitatges molt grans on el servei, les cuines i els banys es col·locaven a la part central, que era més fosca i estava en contacte amb els celoberts. Amb la pujada del preu del sòl i amb el constant canvi de necessitats, els habitatges es van anar subdividint. D’aquesta manera, els habitatges van passar a ser 4 per replà i algunes estances principals s’il·luminaven i ventilaven a partir dels celoberts.
fig. 2 Secció tipus remuntes
Més tard, durant el perÃode del 1958 al 1970 amb Josep Maria de Porcioles d’alcalde de Barcelona, es van fer modificacions del pla urbanÃstic per construir remuntes sobre els edificis existents. Grà cies a l’abaratiment de les tècniques de construcció en alçada i el permÃs de construir remuntes, podien treure més rendiment al sòl. En alguns casos aquestes remuntes permetien augmentar fins 4 plantes l’altura de l’edifici. Aquestes remuntes desproporcionaven els celoberts, ja que amb la mateixa superfÃcie en planta es tenia molta més altura. Una altre caracterÃstica que empitjorava els patis de llums va ser la construcció en planta baixa de la totalitat de l’illa, perquè impedia la ventilació dels celoberts per la planta baixa.
Amb l’arquitectura moderna, les qüestions higièniques van prendre molta importà ncia i els edificis de nova construcció es construïen amb poca profunditat, per tant eliminaven aquest problema. Per això en aquest treball analitzo els celoberts de l’Eixample per poder-los rehabilitar, ja que actualment no s’usen en la nova construcció.
No obstant, actualment, amb la construcció de obra nova de profunditat, la proporció dels celoberts queden regulats pel Decret d’Habitabilitat de la Generalitat de Catalunya, que garanteix una correcte proporció.
